Tema del mes

No hi cabia ni una ànima. A la Capella del carrer Hospital aquell divendres era impossible aconseguir un aparell de traducció simultània; “No hem començat i ja fa mitja hora que no ens en queden”. Gent de totes les edats, amb barrets o sense, abric fins els turmells estil Matrix o una jaqueta de pell pròpia de Lisbeth Salander. Gent de tots els perfils reunida amb motiu de la cinquena edició de BCNegra, una mostra enfocada a recórrer els crims que queden gravats sobre el paper i que convida els més tenebrosos escriptors vinguts d’Amèrica i Europa, sense deixar de banda els narradors catalans, a participar en una setmana negra del tot.
Malgrat semblar que escriptores sueques com Asa Larsson i Camilla Läckberg puguin ser les preferides pel lector espanyol, al voltant d’uns setanta novel·listes (Ian Rankin, Petra Reski, John Connolly, Teresa Solana o Don Winslow) van tenir l’oportunitat de barrejar-se amb els sospitosos habituals i desvetllar alguns dels misteris que amaguen les seves línies. Les taules rodones van tractar temes com la màfia, el crim organitzat, la corrupció o el narcotràfic, entre d’altres. El comissari del festival i alma màter de la llibreria de la Barceloneta Negra y Criminal, Paco Camarasa, subscriu que “la novel·la negra es pot convertir en alguns casos en una forma de crítica a la qual no arriben altres mecanismes de la societat”. Segons el culpable d’aquestes trobades anuals, “Barcelona és la capital de la novel·la negra d’Europa: Pepe Carvalho, el Barri Xino... Tenim unes característiques que no té cap ciutat europea, som font d’inspiració de molts personatges”.
A més a més, aquest any el festival va programar un cicle de cinema d’intriga espanyol dels cinquanta i seixanta a la Filmoteca de Catalunya. “Hem volgut fer un homenatge a aquelles persones que amb unes condicions molt dures, no només per la censura sinó també pels baixos sous i per treballar en un gènere embrionari al nostre país, van fer una feina digna i poc reconeguda”.
Set del matí, Corren els anys seixanta. Dos joves, Martín i Antoine, atraquen a punta de pistola quatre burgesos que de bon matí es dirigeixen a treure els seus cotxes del garatge. Els roben, els despullen, els mullen amb una mànega i es mofen d’ells. Així comença A tiro limpio, una de les més de 70 pel·lícules criminals que es van rodar entre la dècada dels cinquanta i seixanta als carrers de Barcelona que es va projectar amb motiu del festival BCNegra a la Filmoteca de Catalunya, juntament amb altres clàssics del gènere amb el títol “Cicle de cinema policíac; Barcelona anys seixanta”. I és que utilitzar les Rambles, el Port, Via Laietana o el pati de la Biblioteca de Catalunya era tota una revolució i així ho anunciaven al cinema: “Vingui a veure la ciutat de Barcelona, podria sortir vostè”. Aleshores neixia un cinema neorrealista que abandonava el fins llavors conegut com a cinema rural, històric o folklòric, i els directors es llençaven a rodar al carrer. “El que feien era plasmar la fascinació metropolitana i la màgia de la ciutat”, explica el novel·lista i periodista especialitzat en el gènere policial, Francisco González Ledesma.
Tota aquesta col·lecció de pel·lícules inspirades en la novel·la negra formen part ja de l’arxiu històric de Barcelona. Els seus carrers, els tramvies, les bugaderies públiques, els prostíbuls o “cases de Barrets”, Correus, les places, les històriques atraccions Apol·lo d’aquell Paral·lel ple de colors i de gom a gom... Tot això es va convertir en escenaris que quedaran a la memòria col·lectiva gràcies al setè art.

Barcelona i la ‘cinemania’
I què tenen en comú la plaça de la Mercè, el carrer Ferran, la plaça Reial o les Rambles? Doncs que han estat escenari de rodatges de tot tipus de gèneres. Concretament van coincidir per il·lustrar la vida del famós assassí Jean-Baptiste de Grenouille, més conegut per ser l’home obsessionat amb l’olor de les coses recollit a la famosa novel·la El perfum, de Patrick Süskind. I és que a Barcelona es fan unes 1.300 produccions l’any, 45 d’elles, llargmetratges.
A vegades és difícil reconèixer les localitzacions, com per exemple al thriller Buried (2010), de Rodrigo Cortés, en el qual es narra el malson de Paul Conroy a l’Iraq, quan és segrestat, enterrat i abandonat per la seva companyia. En altres ocasions, és gratificant reconèixer els carrers de la ciutat, com passa a En construcción (2001), de José Luis Guerín, des d’on s’observa la transformació que viu el Raval i es narra com va afectar la construcció de la rambla del Raval a una sèrie de persones, que no personatges.
Una altra pel·lícula, ambientada en l’època franquista, és la premiada Salvador (2006), basada en la vida de l’anarquista Salvador Puig Antich i dirigida per Manuel Huerga. Un dels espais que es destaquen —i que costa reconèixer— és el número 34 de la Rambla Catalunya, també utilitzat per Jaume Balagueró i Paco Plaza ni més ni menys que per al film de terror REC (2007). És un edifici emblemàtic en el món dels rodatges ja que, aparentment abandonat, només hi viu el propietari i se sol utilitzar exclusivament per a produccions audiovisuals. Exteriorment l’immoble està encapçalat per una figura bastant terrorífica: una dona que sembla estar arrossegada per un dimoni en direcció al mateix infern.
Directors internacionals com Woody Allen (Vicky Cristina Barcelona, 2008), Tom Tykwer (El Perfume. Historia de un asesino, 2006), Brad Anderson (El maquinista, 2004), Cédric Klapisch (L’Auberge Espagnole, 2002) o l’oscaritzat Pedro Almodóvar (Todo sobre mi madre, 1999) també s’han servit de la ciutat de Barcelona per fer-ne el seu plató particular. Segons Barcelona/Catalunya Film Commission, una associació enfocada a facilitar permisos i informació necessària per rodar, “hi ha una gran oferta d’empreses audiovisuals, moltes d’escoles i universitats especialitzades en cinema i diversitat paisatgística de de contrastos que atrau”. Els gèneres que han predominat aquest any han estat, d’un total de 1.377 produccions, la fotografia (22 per cent), el curtmetratge (19 per cent) i la publicitat (15 per cent).