• Qui som
• | Hemeroteca
• | Contacte
• | Publicitat
• | Altres mitjans

La mesura no ha estat ben rebuda per tothom: Les cadenes privades ja paguen un 5 per cent per impulsar el cinema espanyol'', diuen

Distinguido público, les hablo en nombre de la marca Freemotor, concesionaria en España de licencias Westinghouse. Pero no se preocupen, no les voy a contar las excelencias del refrigerador Super 57 o de la lavadora Launtromat porque de todos son conocidas, sólo quiero ofrecerles un grato espectáculo”. Aquest era l’inici del primer anunci de Televisió Espanyola (TVE) l’any 1957. Des de llavors, la publicitat ha anat guanyant cada cop més espai en les graelles de programació. Així era també a l’Estat fins que la cadena més antiga d’Espanya va decidir acostar-se a alguns models europeus i marcar una clara línia divisòria entre públic i privat. És a dir, fins que TVE va tallar amb els talls (publicitaris).
La majoria de televisions públiques a Europa se solen finançar a través d’una aportació de l’Estat, amb un cànon obligatori o a partir d’ambdós sistemes. A Espanya, en canvi, s’ha optat per instaurar una modalitat de finançament, aprovada a mitjan 2009, basada en la imposició d’una sèrie de taxes que compensin la manca dels diners que fins l’any passat aportava la publicitat: el 3 per cent dels ingressos de les cadenes privades en obert, l’1’5 per cernt de les de pagament i el 0,9 per cent de les empreses de telecomunicacions.
La mesura, però, no ha estat ben rebuda per tothom.?Segons la Unió de Televisions Comercials Associades (UTECA), les cadenes privades “ja paguen un 5 per cent dels seus ingressos per impulsar el cinema espanyol i europeu” tot i que, tal com admeten, també “confien obtenir millors beneficis amb l’eliminació de la publicitat a TVE”. Des de Redtel, l’Associació Espanyola d’Operadors de Telecomunicacions, s’assegura que “resulta incomprensible que els operadors, un sector que no té res a veure amb el mercat publicitari a la televisió i, per tant, que no se’n veurà beneficiat, acabi pagant el canvi de model”, el qual, a parer seu, “els carregarà amb el 50 per cent del finançament de la televisió publica”. En conseqüència, han pres les mesures necessàries per presentar un recurs als tribunals.?
Davant les queixes procedents de diversos els sectors, la Comissió Europea s’ha vist obligada a estudiar el cas i ha paralitzat aquest tipus de subvenció, ja que, com es va publicar al Diari Oficial de la Unió Europea, aquest órgan “té dubtes sobre si els nous impostos formen part integrant de la mesura d’ajut i, en cas afirmatiu, si aquests són compatibles amb el Tractat”. De manera que la televisió de l’Estat es troba en el mateix punt que l’any anterior, o econòmicament pitjor, ja que ara tampoc disposa dels prop de 500 milions d’euros que aportava la publicitat. Amb tot, el públic està responent favorablement, i manté, o fins i tot, augmenta les xifres d’audiència.

Models europeus
Aquest fet ha suscitat molts dubtes sobre la supervivència i el finançament de TVE. Amb tot, Espanya no ha estat la primera a adoptar aquesta mesura, moltes altres cadenes europees ja funcionen sense anuncis o gairebé sense publicitat, i tenen èxit. La pionera, l’anglesa BBC, és líder d’audiència i només rep diners a través d’un cànon obligatori que s’aplica segons el nombre de televisors en propietat —aproximadament de 175 euros per família i any—. Des del seu naixement, la BBC ha mantingut la ferma decisió de rebutjar publicitat a la programació, ja que amb un finançament com aquest, afirma Allan Brown, autor de diversos articles al Journal of Media Economics, “els anunciants passen a ser els principals clients de les cadenes, en lloc dels espectadors i, a part d’entrar en una lluita d’audiències amb les televisions privades, això implicaria la disminució de la qualitat dels programes”.?
Tot basant-se en el model anglès, algunes cadenes públiques europees es disposen a refusar la publicitat com a font d’ingressos. No obstant, no totes ho estan fent tan dràsticament com TVE. A França, per exemple, el 2009 es va deixar d’emetre publicitat a les cadenes públiques France 2 i France 3 en prime time (de les vuit de la tarda a les sis del matí), i es preveu fer l’apagada total el 2012.?Una decisió semblant ha pres el Govern alemany. A part de dos canals completament sense anuncis, ARD-3 i Kinder Kanal, les dues cadenes estatals, la ZFD i l’ARD, poden incloure per llei fins a 20 minuts de publicitat al dia i tenen prohibit passar espots a partir de les vuit de la tarda, el diumenge i els dies festius. Aquesta solució no té res a veure amb el cas italià, que tot i finançar el 50 per cent de la televisió pública amb el cànon, aprofita fins a l’últim dels 12 minuts de publicitat per hora permesos.??
La Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats va aprovar el 7 de gener la Llei General de la Comunicació Audiovisual, tot i els múltiples desacords entre formacions, fet que va portar a l’abstenció el Partit Popular i a l’oposició del Partit Nacional Basc, Esquerra Repu-blicana de Catalunya, Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya Verds. A la sessió parlamentària, la majoria dels grups va qualificar el procés d’“exprés” i “gairebé clandestí” i el van criticar per haver-se desenvolupat “fugint del consens i del diàleg”, punt amb el qual la Federació de Sindicats de Periodistes està d’acord.?
En un document publicat unes hores abans de l’aprovació, aquest col·lectiu subratllava que les esmenes incloses “no han estat gaire millorades perquè el Partit Socialista ha negociat la llei només amb una formació de dretes (Convergència i Unió), en comptes de fer-ho amb els partits amb els quals coincideix ideològicament”. També manifestava que la norma “defineix el sector audiovisual com un mercat, i no pas com una funció pública al servei del pluralisme, l’educació, la cultura i la cohesió social, la qual cosa contradiu les normatives europees” i, en canvi, “no defineix funcions de servei públic per als mitjans privats i sí que restringeix aquest caràcter per als públics”.?
El president de l’Agrupació de Telespectadors i Radiooients, José Luís Colás, va declarar després de l’aprovació de la llei que la nova norma és un pas enrere, i des d’UTECA, que al principi estava a favor de la reforma, s’ha comentat que el nou marc posa en perill les televisions privades. No obstant, l’Associació de Consumidors (iCmedia) i la d’Usuaris de la Comunicació (AUC) són les que més n’han parlat. El president d’ICmedia, Iñigo Millán, va assenyalar: “No ens agrada com tracta la nova llei el finançament de les televisions públiques perquè, de fet, queda sense resoldre”. I tampoc estan satisfets amb la forma com ha quedat “la protecció dels menors en l’àmbit televisiu”, i és que el text prohibeix emetre en horari infantil anuncis que promoguin el culte al cos i el rebuig a la imatge pròpia, però, tal com destaca l’AUC, l’alcohol de menys de 20 graus sí que es pot anunciar abans de les deu de la nit.??
Al principi del decenni passat, els catedràtics de Comunicació Miquel de Moragas i Emili Prado ja apuntaven al llibre La televisió pública a l’era digital: “Els sistemes de finançament de les televisions públiques no es van adaptar satisfactòriament a la nova situació i la falta de celeritat a introduir les necessàries modificacions va tenir conseqüències negatives en els seus comptes”. L’opció adoptada per la majoria d’emissores públiques va ser la d’assegurar la presència dels seus canals en l’oferta digital i la creació de canals temàtics específics per a les plataformes.?Amb això, s’ha arribat a un punt en què, de vegades, per a l’audiència, és difícil distingir què és públic i què és privat, i també determinar quines activitats de comunicació corresponen a cada tipus de televisió.
Per això, s’aixequen veus que consideren important desenvolupar un model que asseguri el futur d’una televisió pública que funcionaria, segons Moragas i Prado, com a subsidiària, i que, a canvi de renunciar a la lluita per l’hegemonia de l’audiència, oferiria qualitat i fidelització als encàrrecs de caràcter cultural i social. Amb tot, les xifres de seguiment de TVE, de moment, segueixen sent força bones. En qualsevol cas, l’exemple no serà seguit per cadenes autonòmiques com la Televisió de Catalunya (TVC).
Per al president de la Generalitat, José Montilla, no és possible una TVC sense publicitat perquè “no tenim la capacitat financera per assumir el cost”. En canvi, Canal Sur, segons ha corroborat el conseller andalús de la Presidència, Antonio Ávila, sí que estudia una possible supressió de la publicitat. Totes aquestes posicions alimenten la controvèrsia sobre el model de la televisió pública segons la seva missió, funcions i legitimitat; sobre les formes de finançament; les modalitats de control i autoritat; i sobre les seves responsabilitats afegides, com ara servir de motor del sector audiovisual o dels serveis digitals.

• Recomana a un amic
• | Afegir a Favorits